La pregunta i una possible resposta.

Contínuament hem d’anar explicant el perquè Solidaritat Catalana no anem junts a les eleccions amb Reagrupament, la resposta pot ser complicada si li volem donar molts tombs, no ho es tant si ens fem una reflexió, Reagrupament ja existia quan va néixer el projecte de Solidaritat, la gent que s’ha incorporat a aquest, si volguessin donar suport a Reagrupament ja hi haguessin entrat, no hagués calgut fer tota la feina que hem fet aquestes ultimes setmanes, però ho podem raonar tant com faci falta.

Reagrupament va néixer dins d’ERC com un grup d’opinió, no era més que això fins que van decidir començar un projecte propi com alternativa a una ERC que en mans de l’actual direcció marginava a tothom que volgués discrepar de les línies marcades i posava per damunt de l’independentisme altres valors o prioritats.

En els inicis del nou moviment polític es definia com a una associació que treballaria per la formació d’una candidatura tranversal i unitària per a presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya per la proclamació de la independència i la regeneració democràtica. En clar ascens tant en nombre d’associats com de simpaties va celebrar la primera assemblea nacional el 3 d’octubre amb l’assistència d’uns 1200 associats dels mes de 2200 que ja havien aconseguit, es va aprovar la ponència política i es va escollir la Junta directiva. L’últim trimestre del 2009 va ser el punt mes àlgid de Reagrupament, i encara que no es va arribar als 4500 associats que es marcava com a objectiu, si que va continuar l’ascens fins als 3.500.

Tot va canviar tres mesos desprès de l’assemblea, el 30 de gener Carretero anunciava que abandonava la direcció de Reagrupament junt amb dotze dels seus membres, diaris com La Vanguardia recollien la noticia l’endemà amb comentaris com “les discrepàncies per la elecció de les llistes arruïnen el projecte de la plataforma”. Un diumenge convuls, i dilluns anunciaven els dimitits que oficialment no havien dimitit i que es tornaven a fer càrrec de la direcció excloent a quatre dels seus membres, membres democràticament escollits per l’assemblea tres mesos abans.

Al mateix temps que començaven les baixes dels que ens sentíem decebuts per la forma d’actuar dels membres de la direcció s’incrementava el festeig amb Joan Laporta per acostar-lo a la formació i s’anaven oblidant els acords presos en l’assemblea constituent. El tema de la elecció dels membres de les candidatures al Parlament va ser la pedra de toc per a molts de nosaltres, del plantejament inicial ja no en quedava res, ara es tenien que fer des de la Junta directiva perquè havien de ser “gent de confiança”, i es facultava a la Junta a fer els pactes que consideres convenients amb altres forces politiques, tot això referendat per l’assemblea, res a dir, era la voluntat majoritària, però contrari al projecte inicial, contrari a la ideologia de molts de nosaltres. El resultat de tot plegat es que alguns vam anar sortint i encara que continuen rebent altes de nous associats, no han pogut superar la xifra que ja fa molts mesos escoltem de 3500 associats.

Carretero era el candidat de Girona, però i Barcelona?, les crides a Laporta eren continues però no s’acabaven de concretar, mentre Reagrupament continuava el seu procés sense reagrupar a altres forces, exceptuant al PRC que poques setmanes desprès d’haver anunciat el seu suport a Reagrupament es desvinculava de la formació. Les eleccions s’acostaven i la candidatura independentista no tenia prou força ni generava les expectatives que inicialment havia aconseguit. En aquest context, el 20 de juliol, Joan Laporta, Alfons Lopez Tena i Uriel Bertran feien una crida als partits politics catalans a unir-se en una coalició amb l’objectiu de proclamar la independència. Una setmana desprès, davant la negativa dels partits parlamentaris, anunciaven que es constituïen en projecte polític i la seva intenció de presentar una candidatura a les properes eleccions al Parlament. Les adhesions no van trigar a arribar, gent de diferents partits, del moviment de les consultes per la independència o que mai havia volgut participar en cap projecte polític.

En poques setmanes vam ser capaços d’organitzar tota l’estructura a nivell nacional, preparar unes eleccions primàries on podien presentar candidatura tots els adherits i on tothom tenia dret a vot, si, allò que Reagrupament va dir que faria i desprès van decidir que no era convenient. Durant aquests dies els atacs de Reagrupament van ser constants, això es un bluf, això no va enlloc, això son quatre frikis, això son una colla de trepes. Que havia de pensar mes d’un quan es van donar a conèixer les xifres de participació a les primàries i del numero d’adherits? 3143 votants, 6190 adherits i altres 7841 simpatitzants, era el 4 de setembre, 14.000 persones donaven suport al projecte.

Aquells que encara ens pregunten perquè no anem junts amb Reagrupament podrien reflexionar que si aquestes catorze mil persones tinguéssim confiança en el seu projecte ja ens hi haguéssim incorporat o no haguéssim marxat, que si Reagrupament hagués seguit el seu plantejament inicial, treballar per aconseguir una candidatura unitària, deixant de banda els interessos personals d’alguns dels seus membres, segurament ara seria una candidatura solida. Fins el dia 4 de setembre la unitat era ben oberta, la participació conjunta en les primàries com es va fer amb altres grups politics. Ara es poden pactar objectius, formes per a col·laborar, però pactar llistes seria trair de nou la confiança de la gent, seria la destrucció de Solidaritat, l’únic projecte que ha estat capaç d’unir, l’únic projecte on ens incorporem gent de tots els àmbits per a treballar en ferm per la independència del nostre país.