El darrer any hem viscut pendents dels canvis que contínuament es produeixen en el moviment independentista, vam ser molts que cansats d’intentar reconduir a ERC cap el que havien estat els seus objectius i el respecte a la militància vam anar abandonant i buscant noves formules per a poder continuar fent el nostre camí cap a la llibertat.
Desprès de creure que Reagrupament podia representar una oportunitat de retrobar antics companys i poder creure en un projecte clarament independentista i assembleari, aviat, massa aviat se’ns va demostrar que la segona part no era tant certa com ens havien promès. Uns van considerar que per davant de certes qüestions s’havia de prioritzar l’objectiu i que els acords presos de forma assembleària es podien deixar de banda, per altres, la falta de confiança en els que dirigeixen l’associació i la discrepància en un comportament cada cop més tancat i sectari ens va forçar a tornar a abandonar.
I mentrestant, observar els esforços que pràcticament de forma anònima feien alguns per a intentar formar una coalició amplia a les cada cop més properes eleccions al nostre Parlament, converses continues i sempre la mateixa dificultat per arribar a acords, l’ordre dels candidats, el repartiment de poder, el repartiment de les cadires.
Quan semblava que finalment no seria possible el que molts de nosaltres desitjàvem, una candidatura amb prou força per a portar al Parlament la voluntat d’aconseguir la independència expressada als carrers de Barcelona per tants centenars de milers de ciutadans, va aparèixer una nova i potser última oportunitat, Lopez Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta ens presentaven Solidaritat Catalana per la Independència, de nou un projecte totalment assembleari, amb l’objectiu clar de treballar per l’alliberament nacional.
No serà un camí fàcil, però tornem a creure que es possible.
