La revolta pallaresa

Aquella gent que diuen ens governen, asseguts en els seus luxosos despatxos barcelonins, poc es deurien esperar que la gent del Pallars es revoltés contra les seves sàvies decisions i encara menys que trencant el silenci i l'acceptació habitual de les males noticies sortís al carrer a reclamar el que com a ciutadans tenim dret, els serveis públics.

Primer va ser la gent de la Conca Dellà els qui van decidir tallar la carretera perquè no podien acceptar quedar-se sense metge d'urgències al municipi i que només quedés un servei per tot el Jussà, comarca extensa, població disseminada en petits nuclis, mitjana d'edat molt elevada, no sembla que es necessitin gaires estudis per saber que la retallada en sanitat posarà en joc la vida d'alguns ciutadans, doncs aquells que es miren el país i només veuen xifres van decidir que els ciutadans som uns ignorants i que la seva reforma dels serveis sanitaris ens beneficia, que ells ho tenen tot estudiat i si et mors ha estat culpa de la teva falta de previsió per no haver anat a viure a ciutat.

El consell de savis que pren les decisions de govern ara es deuen preguntar que els hi passa a aquests pallaresos que surten a cridar que volen lo tren i des d'una pàgina de facebook es comencen a organitzar i convoquen una manifestació a Pobla on segons tots els mitjans es reuneixen mil persones.

Però no eren quatre gats al Pallars? D'on surt tanta gent al carrer? Però si ja els hi vam dir que els hi posem autobusos, ah, que l'autobús és més car, doncs els hi posem el bus al preu del tren i que callin.

I el Pallars diu que moltes gràcies senyors governants però volem lo tren, perquè en tenim dret, perquè és molt més còmode per la gent gran que un bus donant tombs pels revolts de les nostres carreteres, perquè la seva gran reforma del transport l'han fet sense conèixer les necessitats reals del territori, perquè el que s'estalvien és insignificant pel seu pressupost, i com que vostès han d'estar al servei de la ciutadania i ho obliden tant aviat com agafen un càrrec els hi anirem recordant, i els hi tornarem a dir ben clar Volem lo tren !!!!

Confiança ?

En política és una paraula que alguns han buidat de contingut, aquells polítics que han convertit el que hauria de ser un servei a la societat i al país en la seva font d'ingressos i prescindeixen de qualsevol valor ètic i moral.

Destruir el concepte els hi ha sortit rodó, d'una banda poden actuar amb total llibertat perquè la ciutadania ja dona per fet de que "els polítics son així" i per altre desmotiven a molta gent que tindrien la voluntat de participar, però els fan perdre la confiança en el sistema que entre uns i altres han anat degenerant.

Però mirem endavant, encara que ens volen silenciar, que ens volen marginar, moviments alternatius com Solidaritat ens permeten tornar a creure en que és possible retornar el seu sentit a la paraula, enyorada paraula, confiança.

És molt difícil que noves propostes polítiques puguin obrir una escletxa en el blindatge del sistema que els permeti arribar al Parlament, gràcies al suport de cent mil votants Solidaritat va aconseguir quatre diputats.

Una part dels que hi van confiar és van sentir traïts quan un d'ells va decidir seguir un altre camí, va ser un mal inici i també tot un repte retornar la il·lusió, retornar la confiança.

Sabem que no la podem demanar i que ens l'hem de guanyar amb la feina del nostre grup parlamentari, amb la denúncia de la falsedat i de la corrupció establerta en les institucions, amb la feina de la nostra gent.

Un tomb per Pedres d'Auló

Potser per la crisi econòmica que arrosseguem o també potser pel desinterès en recordar un temps de la nostra història per part dels que ens governen, veiem com les actuacions de Memorial Democràtic han quedat pràcticament paralitzades, però durant uns anys hem vist com en alguns paratges pallaresos apareixen senyalitzacions que ens mantenen viu el record de que aquí també es va patir una guerra, com totes inhumana, potser encara més quan l’inici va ser una revolta militar en contra de la voluntat democràtica, en contra de la voluntat de ser d'un poble lliure, un cop més i com quasi sempre imposant les armes contra la raó.

Un dels racons del front del Pallars on tots els historiadors coincideixen en que els combats van ser més cruels és a les Pedres d'Auló, molt a prop de l'actual estació d'esquí de Port Ainè. Son molts els vehicles que passen per la carretera ignorant la senyalització que ens indica l'itinerari, però realment val la pena aturar-se, fer el recorregut i dedicar uns minuts a pensar sobre el patiment a que es va sotmetre a centenars de soldats, la majoria joves acabats d'arribar al front i que van ser condemnats a morir en una ofensiva desesperada contra un exèrcit molt més format i equipat.

Per entendre millor la situació podem completar el recorregut amb la visita als búnquers de la zona coneguda com “el Mogote”, als contraforts de les posicions avançades d'Auló, i fàcilment accessibles també amb vehicle per pista forestal o seguint l'itinerari senyalitzat que neix a Roní.

Després de més de setanta anys encara podem observar a tota la zona restes de trinxeres i trobar trossos de metralla i ferralla bèl·lica.

Mantinguem la memòria ben viva, recordem, no podem oblidar, els hi devem.

La presa de pel.

En l'àmbit polític la presa de pel és constant en tots els àmbits per part de tots aquells partits que han creat una estructura empresarial amb un munt de gent que en depèn econòmicament i amb uns locals que s'han de mantenir i pagar les hipoteques o els lloguers, despeses que en molts casos no poden afrontar amb els ingressos propis de la seva militància.

La situació econòmica, la necessitat de generar ingressos, els ha fet perdre la ideologia, si és que en algun moment l'han tingut els seus dirigents, cada cop actuen amb més prepotència i ja no es molesten ni en intentar que no es noti massa.

Obliden qualsevol comportament ètic, no em resisteixo a recordar l'engany a que ens va sotmetre CiU a les eleccions al Congrés prometent que aconseguirien una millora econòmica per Catalunya i tot just després d'haver-les guanyat reconèixer que seria molt difícil aconseguir-ho i anunciant grans retallades i pujades de preu en tots els serveis, o en una altre casa, PSC, veure com un ex-president de Catalunya es convertia en Senador a l'Estat espanyol “perquè volia continuar servint al país”, clar que hi havia també un petit detall silenciat, per la seva edat el seu pas pel Senat li permetrà arribar a l'edat de la jubilació amb unes millors condicions econòmiques, o la gent d'ERC, com Portabella, col·locats en diferents càrrecs que els permeten cobrar substancioses dietes.

Ens queden alternatives, les opcions que han nascut per enfrontar-se a aquest sistema corrupte i que van quallant tant en la política municipal com parlamentaria . El sistema no el podrem destruir, però si volem el podem canviar.

Quina gent més rara aquests de SI

Tants anys sentint parlar de l’oasi català, de la pau i tranquil·litat del nostre Parlament, de la bona entesa entre els seus membres, i ara arriben aquests de SI i no paren d’armar brega.

Només entrar ja van presentar una proposició de Llei de declaració d’Independència, era un compromís amb els seus electors deien, no en tenen prou amb l’Estado de las Autonomías, a que els ve demanar la independència, heu vist algun cop que ho faci algú en el Parlament?, quina ocurrència!!

I allò de proposar una Llei de dació en pagament de l’habitatge amb alliberament del deute pendent en cas de no poder fer front als pagaments de la hipoteca, en que estaven pensant? no saben les dificultats que està passant la banca? a qui se li ocorre pensar en el ciutadà abans que en els bancs que son els que han de finançar als partits.

O proposar una Llei per prohibir la instal·lació d’un magatzem de residus nuclears, a qui li pot molestar un cementiri nuclear? si es pot fer a Ascó o a Vandellòs que ja estan acostumats a les radiacions i pot portar una font d’ingressos i unes quantes comissions, perquè han de ser tant primmirats?

No en tenen mai prou, van presentar uns pressupostos alternatius als del Govern com si fóssim un Estat on quedava clar que l’augment d’ingressos permetria no haver de fer cap retallada en els serveis socials, però que no saben que som una regió espanyola?

I cada cop van a pitjor, van demanar que els diputats i càrrecs polítics es rebaixin el sou per a destinar més diners a serveis socials, i cada cop que tenen ocasió insisteixen en el tema. Però ara, ara ja s’han passat, els hi ha donat per a denunciar i voler fer públic que uns quants centenars de funcionaris de la Diputació de Barcelona estan cobrant uns sous que ja no els hi pertoquen, però si va ser un regal dels anteriors dirigents!, amb tots els diners que es mouen de forma estranya entre la classe política no vindrà d’uns quants milions.

Quina gent més rara aquests de SI, perquè no es conformen amb cobrar el sou i col·locar als seus amics i coneguts com fa tothom?

Mal moment

Quin mal moment per l’independentisme la data escollida per les eleccions estatals, ja ho podíem intuir quan es va saber però amb el temps s’ha fet evident.

Continuem escoltant crides de diferents sectors de la ciutadania demanant, exigint una coalició unitària dels diferents partits de l’orbita independentista, però alguns no escolten.

Solidaritat portem poc més d’un any treballant i sempre ho hem fet en aquest sentit, ja vam néixer com un moviment que proposava la unitat, i denunciant l’espoli continuat per part de l’estat espanyol amb el consentiment dels successius governs de la Generalitat. La situació actual no ha fet més que empitjorar en tots els sentits, a la crisi econòmica encara molt més greu li hem de sumar els atacs de l’espanyolisme a la llengua i a l’autogovern. SI ha estat l’única força parlamentària que ha denunciat la submissió a l’estat per part del nostre govern però el bloqueig de les nostres propostes al Parlament per part de la Mesa, que vol dir per part de CiU, han estat constants, els hi fem nosa. Molestem per explicar les irregularitats que es cometen en aquella casa, per aportar iniciatives de forma continuada tot i ser un grup petit, molestem pel fet de ser-hi i trencar els seus esquemes.

En aquesta situació ens arriben les eleccions estatals, dins de SI el debat sobre si havíem de participar o com fer-ho ho vam resoldre els adherits, consulta interna i una resposta majoritària, participar a les eleccions només si és en el marc d’una candidatura amb altres forces. En aquest sentit i representant la veu dels adherits, es van fer els oferiments als diferents partits que s’hi podrien integrar, les respostes estan trigant a arribar.

A Esquerra el calendari li ha fet una mala jugada, van trigar massa a reconèixer que necessiten canvis interns, i en ple procés d’allò que anomenen renovació es troben en que han d’anar a unes eleccions que ells voldrien afrontar en solitari per provar el resultat del canvi d’imatge, mentre que la ciutadania reclama unitat dels partits independentistes.

Esquerra continua sent sens dubte el partit clau en qualsevol coalició, tal com plantegem des de Solidaritat. Ells tenen la responsabilitat d’escollir obrir-se a l’ampli espectre independentista o continuar pensant en el seu partit abans que en les necessitats del país.

La pel•lícula de Tremp

Ha estat un guió molt dolent el que vam viure a les eleccions municipals a Tremp, una pel·lícula d’aquelles que aparten a la gent de les sales de cinema. Després dels quatre anys de majoria absoluta del PSC tant CiU com ERC tenien com a objectiu comú prendre l’alcaldia als socialistes, i ho podien haver aconseguit però no van escriure bé el guió i a més va arribar un protagonista inesperat.

A CiU desavinences internes, a ERC interessos estranys, i en els dos casos resultats per sota del que esperaven i com a sorpresa l’aparició d’una candidatura de Reagrupament que aconseguí un regidor que ha arribat a l’estrellat.

Del pacte PSC + RCAT se’n va fer ressò la premsa per sorprenent, potser no tant si tenim en compte l’acord a Cubelles entre RCAT i PP, però el de Tremp va ser molt comentat per les seves particularitats, es tanca una acord CiU + ERC + RCAT, l’Assemblea de RCAT decideix pactar amb socialistes, la direcció nacional de RCAT no accepta la votació assembleària, exigeix que no es tanqui l'acord amb PSC, el nou regidor es nega apel·lant a que ho va decidir l'Assemblea i finalment RCAT expulsa el seu regidor.

Al final, govern municipal del PSC amb el suport d’un regidor no adscrit, els convergents lamentant no haver aconseguit l’alcaldia, a esquerra el candidat renuncia a la regidoria obtinguda per ocupar la gerència del Consell Comarcal i el substitueix la tercera de la candidatura, els de sempre un cop més es reparteixen càrrecs i prebendes i la ciutadania un cop més desorientada.